Història de pineda de mar

Història del municipi

Dels orígens a l'edat mitjana

Diversos vestigis d'època ibèrica (segle IV aC) trobats a diferents indrets del municipi de Pineda (al turó de Montpalau i prop del Mas Castellar) testimonien el poblament del terme des d'èpoques ben remotes. Els assentaments ibèrics són força nombrosos a tot el Maresme, poblat per la tribu dels laietans, el territori de la qual ocupava tota la franja litoral des del Llobregat fins a la Tordera; els seus habitants se situaven en petits promontoris allunyats de la costa.

L'intens procés de romanització de la comarca a partir del segle I aC conduí a la progressiva ocupació de la zona costanera, on aparegueren nombroses vil.les , ben comunicades a través del brancal de la Via Augusta, que conduïa fins a Bàrcino. A Pineda hi ha restes d'una important vil.la romana al mas de Can Roig, on desembocava un llarg aqüeducte, quatre arcades del qual són encara prou visibles a prop de Can Cua.
 

L'alta edat mitjana

Després de l'ocupació àrab, a partir del segle IX, el terme de Pineda formava part d'una gran demarcació que anava des de la Tordera a Caldetes. A partir del segle XI apareix en la documentació el castell de Montpalau que, juntament amb el de Palafolls, es repartia la jurisdicció de tot l'Alt Maresme. Les terres de Montpalau, en bona part despoblades, ocupaven un extens territori que comprenia les parròquies d'Arenys, Sant Iscle i Sant Cebrià Castell de Montpalaude Vallalta, Horsavinyà, Vallmanya i una gran part de Sant Pere de Riu i de Santa Maria de Pineda. Durant el segle XII, la senyoria superior del castell de Montpalau era en mans de la poderosa família dels Cabrera, que la van mantenir fins al segle XVI.

Pel que fa a la parròquia de Pineda, que aleshores comprenia el que avui són Calella i Santa Susanna, sabem que l'església de Santa Maria va ser consagrada el 1079. Durant aquella època no existia encara un nucli agrupat de poblament, només alguns masos dispersos al sector interior del terme.
 

El naixement de la vila

Cap a la fi del segle XII comencen a bastir-se prop de l'església les primeres cases que formaren un carrer únic a l'entorn del camí ral, l'antiga via romana que, paral.lela a la costa, arribava a Barcelona. Aquest primitiu nucli urbà era conegut amb el nom de la Pobla de Sa Buada. El 1338, el vescomte Bernat II de Cabrera atorgà carta de poblament a l'entorn del mercadal que poc abans havia estat concedit pel rei al sector de Capaspre. Això donaria lloc al naixement de la vila de Calella, que cap a 1400 va esdevenir seu de la batllia i centre administratiu de la rodalia.

La població va anar creixent durant el segle XV, a la fi del qual el que avui és el terme de Pineda comptava amb 49 focs (o llars), 32 dels quals conformaven el nucli de Sa Buada.
 

L'edat moderna

El creixement urbà de Pineda continuà lentament durant el segle XVI, quan s'edificà l'actual plaça de Catalunya i un tram del camí del Mar, obert poc abans de començar la centúria. En aquella època sovintejaven els atacs de pirates i corsaris turcs i barbarescs a poblacions de la costa, que motivaren la construcció de nombroses torres de vigilància i Torre de Sant Jaumedefensa i la fortificació de l'esglèsia, construïda de bell nou pocs anys abans. Una inscripció a la llinda del portal de l'església fa referència al cruent atac sofert per la població l'1 d'agost de 1545 per part de corsaris turcs capitanejats pel famós Dragut.

El decurs del segle XVII marca una etapa de cert estancament en tota la comarca, consagrada gairebé amb exclusivitat a les activitats agràries. Dos factors influiren negativament en el desenvolupament normal de la població: d'una banda, les guerres entre Espanya i França a partir de 1635, i alhora, les epidèmies de pesta que afectaren greument la comarca cap a la meitat de segle.

És a partir del segle XVIII, un cop acabada la guerra de Successió el 1714, que Pineda, com tota la resta del país, assolí un notable creixement demogràfic. Segons el censos de l'època, Pineda va passar de 493 a 1.163 habitants entre 1718 i 1787. Aleshores tenia 164 cases agrupades i 42 masies. En aquella època l'activitat econòmica es trobava ja més diversificada. A partir del llibre de viatges de Francisco de Zamora, que visità la contrada cap al 1790, sabem que a Pineda hi havia 22 barques de pesca, un vaixell de 60 tones i 3 de quatre tones, amb un total de 100 homes matriculats com a gent de mar. Tenia telers de lli i la major part de les dones es dedicava a la confecció de puntes o randes (Zamora parla de 750 dones amb un guany anual de més de 27.000 lliures). L'activitat bàsica seguia essent l'agricultura, fonamentada en la producció de vi i en el blat.
 

Els segles XIX i XX

Pineda va patir, com la major part del país, les conseqüències dels diversos esdeveniments bèl.lics esdevinguts al llarg del segle XIX. Durant la guerra del Francès, va ser cremada l'església i el 1873, en plena guerra carlina, un escamot del general Savalls incendià part del poble. Tot i l'arribada del ferrocarril, la segona meitat del segle representa un nou període d'estancament i la població es manté estable sobre els 1.850 habitants. En començar el segle XX, l'estructura urbana de Pineda es configura encara a l'entorn del llarg carrer medieval, que es perllonga en direcció a la platja en un tram del carrer Tribala i del carrer de Mar, sense enllaçar amb el petit nucli de casetes que havia anat sorgint a la banda baixa del carrer de Mar, prop de l'estació.

Les primeres dècades del segle XX, malgrat el desastre de la fil.loxera, representenBiblioteca M.Serra i Moret l'inici del creixement demogràfic i urbà de la vila. En aquest procés hi va tenir un paper destacat Manuel Serra i Moret (1884-1963), important polític republicà, fundador de la Unió Socialista, que fou alcalde de Pineda entre 1914 i 1923, i l'arquitecte Isidre Puig i Boada, que realitzà el "plànol general d'alineacions de places i carrers de la vila de Pineda" (1922). Aquells anys, Pineda va començar a adquirir tradició com a lloc d'estiueig per a moltes famílies benestants barcelonines. El 1930, la població superava amb escreix els 3.000 habitants.

A partir dels anys seixanta, la creixent activitat industrial, i sobretot, l'arribada del turisme massificat, generen una onada immigratòria i un creixement urbanístic de proporcions colossals que en pocs anys transforma radicalment la fesomia tradicional del municipi. Es consoliden barris com el Poblenou, neixen diverses urbanitzacions i s'edifiquen nombrosos hotels i apartaments. La població augmenta de forma espectacular: entre 1960 i 1995 el nombre d'habitants passa de 3.278 a 17.814. L'octubre de 1999 s'asoleix la xifra de 20.000 habitants.